Altra de microrelats

Este post sirve de continuación a Una de microrrelatos y porta el título en valenciano por la razón más lógica que se me ocurre: la segunda tanda de microrrelatos que me toca ofreceros ha sido publicada en dicho idioma, con lo cual parece justo y necesario que el encabezamiento sea fiel al contenido. No es que sea yo un valencianoparlante de pro, dado que en realidad pienso en castellano y escribo de manera natural en dicha lengua, pero el valenciano forma parte de mi cultura, formación y socialización, con lo cual, cuando tengo la ocasión de presentar un texto así de cortito (porque si es más largo se me complica el dominio del idioma, para qué vamos a engañarnos) a algún certamen en el dialecto de la terreta, pues lo intento y a veces sale. Como los traductores automáticos van que vuelan y no vais a tener ningún problema en descifrar el contenido de esta segunda ronda de micros, os sirvo sin bandeja ni nada los dos primeros minitextos que alguien tuvo a bien poner de comparsas en sendas antologías y, como colofón, el único premio logrado en un concurso de literatura hiperbreve (aunque hasta noviembre, cuando se nombren nuevos vencedores en la convocatoria del presente año, soy el vigente ganador del certamen, así que, de momento, lo puedo seguir celebrando. Si el que no se conforma es porque no quiere…).

Dado que voy a necesitar algo más que suerte para que haya una tercera entrega de microrrelatos, las opciones son desearme suerte en las próximas convocatorias a las que me presente, sobornar a los jurados pertinentes o, simple y llanamente, considerar estos posts como una bilogía y esperar a que Disney compre los derechos para seguir produciendo mis micros en serie. Sea como fuere, allá va la terna y que sea lo que Walt quiera:

TERRA LÍQUIDA

Semblava aigua, però no ho era.

Era terra. Terra líquida. Disfressada d’aigua ronyosa, hi havia transfigurat en fluid per a sembrar el caos onsevulla que la seua nova condició li permetera. Alliberada de la seua naturalesa compacta, havia d’optimitzar el finit temps que durara la metamorfosi: eixa flamant capacitat d’escampar-se pels racons que antany la seua solidesa no li concedia. Per fi aprofitaria cada escletxa per a projectar-se en quantes direccions li atorgaren l’oportunitat.

Quan el riu retornara al seu llit i els evacuats a les seues llars, només trobarien incongruent terra invasora.

I ruïna.

Antología I Concurso Literario “Camp de Túria”

_______________

QUARANTENA

Soc la mateixa àvida megalòmana de fa deu anys, però sense més quimeres per explorar. Soc la mateixa múrria nouvinguda de fa vint anys, però sense més energia per malgastar. Soc la mateixa xiqueta espantada de fa trenta anys, però sense més temps per davant.

Quatre desenes de flames onegen amb timidesa, mudes però inexorables: flamíger epitafi de la joventut.

–Feliç aniversari, Mamà! –profereix el meu xicotet Víctor. O potser només roman xicotet als meus ulls?

Soc el mateix ser vulnerable, incapaç d’evocar en quina vida vaig aconseguir recórrer tan incommensurable tros. No ha transcorregut a penes un parpelleig?

Antología II Concurso Literario “Camp de Túria”

_______________

FAMÍLIA

Papà, més exaltat del que pretenia, m’explicà que la sang ens feia parents, però que la lleialtat ens convertia en família, i a la família no li la traïa.

Em preguntà si ho comprenia, però era un exhort: per a ell, no tenia més opció que entendre-ho. Mut, assentí amb el cap.

Vaig abandonar l’habitació. Malgrat la meua curta edat, vaig recapacitar.

La lleialtat havia de ser compartida: si no resultava recíproca, corrompia el seu significat… Per tant, ja no em quedava família a la qual trair.

Tremolant, em tanquí en el bany i marquí el 016.

1º Premi VII Concurs de Microrelats de Godella